Quan na família es planteja l’adquisició d’un gos com a animal de companyia, generalment està pensant en un cadell, independentment de la raça o sexe. Normalment no pensa en la possibilitat d’adoptar un gos adult i molt menys si aquest es ancià.

Les raons es poden resumir en una sola: el cadell s’adapta millor a la família. A aquesta idea no li manca raó. Efectivament, quanta menys edat i experiència vital tingui el animal, major serà la seva capacitat potencial d’adaptació. Si be pot assumir-se aquest principi com punt de partida de la convivència, no es menys cert que la adaptació d’un individu d’un altre espècie a la convivència amb els humans es un camí llarg i a vegades complicat, com ho es qualsevol procés d’educació.

Sebastián de la Flor

(Ensinistrador caní)

Els principals problemes que ens solem trobar en la educació d’un cadell els podem classificar en dos tipus:

Encara quan ens trobem amb el temperament adequat, hi ha conductes que el gos ha d’aprendre i/o modificar, per que sent comunes a tota la seva espècie i poguent considerar com normals, no son adequades per la convivència amb humans, Per exemple: les necessitats fisiològiques, els sorolls, els destrosses donada la seva tendència a rosegar i manipular coses amb les dents, la habituació a la soledat, etc.

A la vista de tot això podem intuir que la educació d’un cadell no sempre es fàcil, i en cap cas es un procés curt. Si t’entusiasma viure e implicar-te en aquesta aventura, endavant. Però hi han altres motius pels quals una persona o família decideix adoptar un gos, per exemple:

• Soledat: La persona busca un suport emocional per superar o per no caure en algun abisme anímic. Aquest tipus de persones solen agrair la companyia i l’afecte serè d’un gos sense tenir que passar per la criança d’un cadell que ve a afegir problemes a la seva rutina diària. Aquest perfil es el d’un candidat a l’adopció d’un gos "veterà".
  
• Humanitat: Son las persones amants dels animals en general i que, por coherència amb els seus ideals, sent predilecció pels més desfavorits. Aquestes persones acostumen a recollir gats, gossos, ocells o d’altres tipus d’animals que es creuen en el seu camí.
  
• Complement de la educació dels nens: Alguns pares opinen que a la educació dels seus fills les ve be la convivència amb un gos per desenvolupar en ells l’amor pels animals, la responsabilitat de la seva cura i l’esperit de camarada. En alguns casos, encara que estiguin d’acord en lo essencial, un dels pares condiciona aquesta decisió a que la convivència amb el gos no es converteixi en un problema inviable.

• La vida d’un gos ancià es, tret d’alguna excepció, mes curta que la d’un gos jove.
  
• La seva trajectòria sanitària tendeix a complicar-se amb el pas del temps, encara que si ho mirem d’un altre angle es quan més ens necessiten i quan més podem fer per ells.
  
• La activitat d’un adult es menor que la d’un cadell. Això suposa més comoditat perquè no necessita tant exercici físic per estar relaxat.
  
• La seva necessitat d’afecte es tanta com la seva capacitat per donar-lo.
  
• Si adoptem un gos que ve d’una altre família, s’adaptarà amb més facilitat a la nostra que un animal que no hagi conviscut estretament amb humans.
  
• La experiència es un grau i la domesticació es un vast procés. Tot lo après en família al llarg de la seva vida forma part de la seva rutina diària, encara que es fàcil modificar algunes per una perfecta adaptació. Per poc que hagi estat educat, resultarà més fàcil que partir de zero amb un cadell.
  
• Un gos de família no sols ha après rutines de comportament, sinó que ha desenvolupat la seva capacitat de comunicació amb els humans, la seva resistència al avorriment, a la soledat, i en molts casos la seva capacitat de disciplina i obediència.
  
• La experiència no sols es aplicable als aspectes positius del comportament. Es necessari conèixer el màxim possible del seu historial familiar per evitar sorpreses que es puguin haver desenvolupat també amb la edat.